Si el segle XIII a Catalunya està dominat per la figura del rei Jaume el Conqueridor, que governà durant 63 anys, el seu rebesnét Pere el Cerimoniós (o del punyalet) fou la figura central del segle XIV, no endebades regnà des de 1336 fins a 1387. Fou aquest un segle de grans esdeveniments, molts de negatius per a la població. En realitat podríem dir que per a Catalunya fou el segle dels quatre genets de l’Apocalipsi: victòria, guerra, fam i mort, aquesta última en forma de pesta.

El segle comença amb les fetes dels almogàvers i els seus cabdills Roger de Flor, Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort per terres gregues i turques: és el moment de màxima expansió de la corona catalanoaragonesa, que domina gran part de la Mediterrània. Aquesta situació política afavorí un gran desenvolupament del comerç marítim centrat en el port de Barcelona, ja iniciat en segles anteriors, producte del qual és el Llibre del Consolat de Mar, una de les grans aportacions catalanes al dret internacional. Val a dir que en aquells moments el Port de Tarragona no tenia la importància que adquiriria posteriorment, a causa en gran mesura de les millors condicions del Port de Salou; en qualsevol cas, les desgràcies del segle en forma de guerra, fam i pesta aviat van suposar un retrocés demogràfic i econòmic per a Tarragona i la resta del país.Les cròniques de l’època revelen moments de gran carestia producte de les males collites i les plagues al camp. Així tenim “lo mal any primer” (1333) i “l’any de la gran fam” (1347). I no és estrany que en una població en males condicions de salut i amb nul·les condicions higièniques hi fes estralls la pesta. Aquesta és la malaltia infecciosa que ha causat més morts (centenars de milions) durant la història, i en l’Europa del segle XIV va produir un autèntic holocaust (l’anomenada pesta negra) que va eliminar gairebé la meitat de la població i va marcar un punt d’inflexió en la història europea. A casa nostra va arribar amb gran virulència l’any 1348 i tindria diferents rebrots durant els darrers dos segles de l’Edat Mitjana, encara que el primer fou el més greu: en una població com la de Tarragona, de poc més de cinc mil habitants, hi hagué dies amb més de cent morts i els cementiris eren insuficients per enterrar les víctimes.
Per si no n’hi hagués prou amb la pesta, la complexa situació política europea propicià la primera gran guerra internacional, l’anomenada dels Guerra dels Cents Anys, que a Catalunya tingué diversos episodis relacionats amb la política internacional del rei Pere. En les actes municipals apareixen sovint referències a les obres necessàries a les muralles davant els perills d’atac. Amb tantes desgràcies, als metges i als hospitals se’ls devia acumular la feina i certament en l’Arxiu Municipal hi consten les actes del Consell Municipal de Tarragona on s’hi palesa el neguit per trobar metges.A l’Edat Mitjana hi havien poques persones que practiquessin la medicina i l’assistència als malalts estava bàsicament en mans dels familiars que aplicaven remeis casolans o, quan semblava raonable un barber-cirurgià realitzava una sangria. Aquest procediment, per estrany que pugui semblar, va ser molt habitual fins ben entrat el segle XIX i s’aplicava sovint de manera profilàctica per bé que, lògicament, els seus efectes eren més aviat escassos. Per altra banda els hospitals (que a Tarragona com hem vist en els anterior articles, eren dos al segle XIV) no disposaven de serveis sanitaris ni de metges de plantilla i eren més aviat albergs per les persones amb menys recursos. Un document que ens ha arribat, datat l’any 1387, ens diu que hi havien a Tarragona tres metges, dos barbers-cirurgians i 3 apotecaris.Tarragona tenia des del 1336 un Consell Municipal pràcticament independent de l’autoritat de l’Arquebisbe. Abans s’havia constituït l’anomenada Comuna del Camp, de la que Tarragona mai en va formar part. Efectivament, des de finals del segle XIII diversos pobles de les rodalies de la Ciutat es van agrupar per defensar els seus interessos col.lectius front a l’Arquebisbe i el Capítol catedralici. El 1305 es començaren a reunir de forma sistemàtica a La Selva del Camp i des del 1330 el propi Arquebisbe els concedí naturalesa jurídica, confirmada pel Rei a finals de segle. De fet la Comuna perviuria fins el Decret de Nova Planta de Felip V en ple segle XVIII. Tal com hem dit Tarragona mai va pertànyer a la Comuna del Camp i sovint es feia referència a “Tarragona i el Camp” per anomenar les terres sota influència de la Ciutat (i no pas al Camp de Tarragona que és un invent molt recent que encara porta cua). Diguem per completar aquest apartat que durant aquest segle també apareix com a estructura político administrativa la Generalitat de Catalunya (o Diputació del General), que el 1359 elegí el seu primer President, consolidant i ampliant la estructura de Corts Catalanes que es reunien des del regnat de Jaume el Conqueridor.Cap al final del segle tenim un esdeveniment molt significatiu, de caire negatiu com molts altres d’aquest període. Efectivament, durant l’estiu de 1391 es produïren grans progroms per tot Catalunya (iniciats abans a la resta d’Espanya) amb molts assassinats i conversions forçades de jueus. Els predicadors cristians els culpaven de tots els mals de segle i van posar les bases per posteriors virulents brots d’antisemitisme i l’expulsió definitiva del 1492. Amb ells Tarragona i Catalunya perdien molts metges, comerciants i petits industrials que formaven una part esencial del teixit social.