El segle XIII és considerat la culminació de l’Edat Mitjana, un temps de grans avanços socials, polítics i culturals que albira la transició medieval cap a un renaixement que es veuria tallat en el segle posterior per grans sotracs: la pesta, la guerra i el cisma del papat. És el segle de lluminàries com Dante, Ramon Llull, Albert Magne o Tomàs d’Aquí, que obren nous espais a la cultura i el pensament. De viatgers com Marco Polo, que amplien horitzons geogràfics i humans. De prínceps sants com Ferran III de Castella o Lluís IX de França, o il·lustrats com Alfons X el Savi de Castella o l’emperador Frederic II Hohenstaufen, sense oblidar el nostre Jaume I que ens va llegar el seu Llibre dels Feits.
És també el segle de les grans catedrals i del floriment de l’art gòtic. Es funden els grans ordes mendicants que tanta influència tindran en l’esdevenir de la catolicitat: franciscans i dominics i també carmelites i agustins. I per descomptat és també el segle de l’eclosió de les universitats, seguint el model desenvolupat en el segle anterior a Bolonya, Oxford i París. Tarragona, refundada com hem vist en articles anteriors a primers del segle XII, es desenvolupà també de manera molt significativa durant aquest segle tal com ho feu la resta d’Europa.
Efectivament, al segle XIII la ciutat va viure sota el lideratge d’un seguit de grans arquebisbes que no solament van impulsar la construcció de la Catedral, que segueix essent un dels símbols de la ciutat actual, sinó que tingueren una influència decisiva en la política catalana de l’època com a amics i consellers dels reis catalans. El segle està dominat per la gran figura del rei Jaume I (1208-1276), que als regnes heretats de Catalunya i Aragó hi afegí per conquesta els de Mallorca i València. Fou precisament en aquesta conquesta, molt en particular la de Mallorca, que Tarragona hi tingué un paper protagonista. Efectivament, fou a la nostra ciutat, a casa del comerciant Pere Martell on Jaume I, i a petició d’un grup de nobles que s’hi reuniren en l’anomenat Sopar de Tarragona, on es decidí la invasió i conquesta de Mallorca, aleshores en mans sarraïnes. Dels ports i platges de Salou, Tarragona i Cambrils van sortir les naus carregades d’homes i material que durien a terme la conquesta. La repoblació de les illes fou protagonitzada pels catalans, als quals s’afegiren en el cas de València els aragonesos, que hi van tenir més protagonisme. Les diferències que encara avui podem viure (i patir) en el reconeixement o rebuig de la catalanitat en un i altre lloc són filles d’aquests circumstàncies de fa gairebé vuit segles!
Però a la Tarragona del segle XIII hi vivia més gent que els arquebisbes i els nobles o els recent arribats dominics i franciscans. El gruix de la població, que va experimentar un creixement sostingut durant tot el segle, el formaven els burgesos (comerciants, artesans), els menestrals, els pagesos i els pescadors. Tot plegat una població d’entre cinc i sis mil persones; aleshores Barcelona tenia al voltant de 50 mil habitants, i Perpinyà, la segona ciutat de Catalunya, uns 13 mil. No cal ni dir que la vida en la ciutat medieval era molt diferent de l’actual. La major part de la població tenia una esperança de vida que no superava els quaranta anys, encara que això podia variar molt depenent de l’entorn social. No existia res semblant al que avui en dia anomenem prevenció o salut pública: les brosses es llençaven al carrer i les rates eren companyes habituals de les llars tant dels pobres com dels nobles. Val a dir que la recollida d’escombraries s’implantà per primera vegada al París de la segona meitat del segle XIX.
Els hospitals, tal com ja hem dit diverses vegades en aquesta sèrie d’articles, eren més llocs d’hospitalitat que de guariment. Sense els coneixements que només ha adquirit la medicina en les darreres dècades, moltes de les malalties que avui en dia ni tan sols afecten les societats dels països avançats eren plagues que delmaven la població. El còlera, el tifus i la pesta feien estralls i anaren en augment a causa precisament d’una de les tendències demogràfiques que apareix clarament en el segle XIII: l’agrupament de la població en ciutats (aleshores qualsevol nucli de més de mil habitants). Fins ben entrat el segle XIX totes aquestes malalties es creien degudes als “mals aires”, les anomenades miasmes o emanacions fètides de terres i aires impurs. La teoria microbiana de la malaltia, és a dir que aquesta és produïda per microorganismes, encara hauria d’esperar molts segles i amb ella la possibilitat real de guariment.
No obstant això els metges de la Tarragona medieval no estaven desarmats en la lluita contra la malaltia. Precisament al segle XIII a Catalunya vam tenir un dels metges més brillants d’Europa, Arnau de Vilanova, autor de nombroses obres de pràctica clínica i de farmacologia, i que de ben segur que va crear escola entre els metges catalans. I a més cal tenir en compte que a l’Edat Mitjana es comptava amb significatius tractats de medicines aplicables a diferents malalties. Potser el més important de tots era el manual De Materia Medica, del metge grec del segle I Dioscòrides. Fou aquest un metge militar de les legions de Neró, la qual cosa li permeté anar per tot el món i recollir una obra enciclopèdica de substàncies medicinals d’origen mineral, vegetal i animal. El tractat de Dioscòrides fou traduït a l’àrab i al llatí i fou molt conegut a tota Europa, essent utilitzat fins ben entrat el Renaixement.