JOAN ARAGONÈS
MOSSÈN

A Jesús li presenten una dona sorpresa en flagrant adulteri i li demanen què fer amb ella. L‘Antic Testament era ben clar, castigava amb la pena de mort els dos si la dona era casada, o ella sola si era soltera. Era una norma força comú en aquell temps i és encara vigent en la xària islàmica. S’entenia que una dona soltera no era propietat de ningú i per tant l’home no havia près res d’un altre.  A Jesús se’l posa entre l’espasa i la paret: o va  contra de la llei, o va  contra del seu cor. En el primer cas estaria perdut; en el segon, destruït.
En la disjuntiva d’haver d’escollir entre la llei i l’home, Jesús no dubta i opta per la persona humana, encara que es tracti d’una persona prostituïda. Potser aquesta és l’escena evangèlica que millor descriu en l’aspecte moral el pas de l’Antic al Nou Testament: ningú, en nom de cap llei, ni de cap principi, ni de cap moral, no té dret a condemnar, marginar o considerar definitivament perduda una persona humana. I tota persona humana, estigui com estigui, té dret a trobar al seu costat algú que se la prengui seriosament,  cregui en ella i en les seves possibilitats.  
Aquest passatge evangèlic era tan revolucionari que durant un temps es va dubtar de la seva autenticitat i alguns còdexs antics l’ometen. Sembla que escandalitzava alguns, als qui no  semblava digne de Jesús un perdó tan generós. ¿No podia fomentar la corrupció dels costums i ser socialment perillós? La nostra societat concedeix fàcilment el perdó en aquests casos, no per ser més generosa, sinó per ser més permisiva. Si ho portéssim, però, a d’altres terrenys, com el terrorisme, el “sant escàndol” de bastants no seria menys exigent.
Jesús ens presenta l’autèntica actitud del cristià: la de condemnar el pecat (“en edavant  no pequis més”) i de salvar el pecador (“tampoc jo et condemno”). No és fàcil d’aconseguir l’equilibri entre la màxima comprensió de la persona del pecador i la màxima severitat envers la realitat objectiva del mal. Nosaltres quan volem ser tolerants amb les persones, fàcilment caiem en el relativisme o l’indiferentisme moral. I quan desitgem no claudicar dels principis, ens tornem durs amb les persones. En d’altres paraules: o no condemnem el mal per no condemnar les persones, o condemnem les persones per condemnar el mal.
Cal afegir una cosa.  Si bé l’Evangeli és un esperit que vol impregnar tot l’home i tota la societat, no és una llei per a regular les relacions humanes que pugui substituir els codis civils i ni tan sols els eclesiàstics.  Un jutge no pot dir a un que demana justícia perquè li han pegat en una galta que pari l’altra. O que doni el vestit a aquell que li ha pres l’abric.  És tan perillós convertir l’Evangeli en una llei –reduir-lo a uns mínims bàsics per a la convivença social-, cosa que seria escapçar-lo traient-li la força de l’ideal, com convertir la llei en un evangeli, és a dir, demanar a la llei que assenyali uns màxims, cosa que no li és pròpia, ja que la seva missió és assegurar els mínims necessaris per a la concordia ciutadana. L’intent de convertir l’ideal en una llei és l’arrel del fundamentalisme religiós.