Antoni Vives
Senior Advisor del Catalan Observatory de la London School of Economics

Diu que era una vegada un moble antic que vam treure de l’habitació dels mals endreços. L’havien amagat els inquilins que havien viscut al pis durant quaranta anys, abans que nosaltres hi arribéssim. Feia goig, aquell moble. El vam pintar, el vam posar al rebedor i ens vam dedicar a explicar-lo a tots els que venien a casa. Al final vam aconseguir que molta gent ens vingués a veure tan sols per veure el moble! Vam omplir la nevera de begudes, ens vam comprar roba per rebre la gent i fer-los patxoca, ens vam fer moderns i fins i tot vam comprar un fil musical. De mica en mica vam anar oblidant el moble. Un matí, abans que arribessin els convidats del dia, vaig haver de deixar un paquet damunt del moble i, oh sorpresa, el moble es va ensorrar enmig d’un núvol de pols. El corc se l’havia menjat, i cap de nosaltres no n’havia parat compte.
Les nevades han servit per posar de manifest la qualitat i la quantitat d’un problema que arrosseguem com a país fa massa temps: el corc. Catalunya està corcada, perquè fa massa anys que badem. Cau una nevada i ens ensorrem com el moble de la paràbola. Hem pintat per fora, ens hem dedicat a les vacances i d’altres històries, i ara que cauen de costat, no sé si serem a temps d’aixoplugar-nos. No es tracta de cridar al mal temps, però és indubtable que aquesta crisi no ens la traurem de sobre tornant a pintar les restes del moble antic. No senyor. N’hem de fer un de nou, sacrificant-nos-hi tots plegats. Ja sé que no és una recepta popular, la que us vinc proposant de fa dies, però segur que és l’única viable i responsable: sacrifici, inversions en indústries de valor afegit, intensives en tecnologia, intensives en recerca, difícilment deslocalitzables. És un escàndol que Madrid segueixi tirant endavant els fons Zapatero. Un escàndol irresponsable. I és escandalós que hi hagi polítics que ho defensin dient que així mantenim gent treballant, com aquell que allarga l’agonia.
Doncs no senyor! No ens ho podem permetre. Valdria més que aquesta gent a qui subvencionem de manera encoberta iniciés un camí nou per recol·locar-se més endavant en feines adients en l’escenari de sortida de la crisi. La resta és alimentar el corc de la passivitat, fomentar el corc de la falta d’iniciativa.
Les nevades ens han tornat a posar a lloc. Ens han avisat de la magnitud del perill que correm com a societat. També ens han dit, però, que hi ha un camí possible per sortir-nos-en, que és el de treballar en allò que és important i perdurable, per fer que el corc desaparegui de les nostres vides.