JOAN ARAGONÈS
MOSSÈN

Els contes poden ser tan alliçonadors com els discursos i sobretot són més intel·ligibles i amens. Per explicar un dels temes més fonamentals del cristianisme, el de l’amor i la misericòrdia de Déu, Jesús ho fa amb la paràbola del fill pròdig. Com totes les paràboles és un conte que no ha passat mai i passa freqüentment. Vull dir que no vol ser la narració d’un fet històric concret, però és una realitat quotidiana. Heus ací el quadre: un fill cap-buit, un altre cap-quadrat i un pare tot cor; uns peus aventurers, unes mans calculadores i uns braços estesos. En d’altres paraules: l’instint, la llei i la gràcia, és a dir, el pecador humil, el fariseu orgullós i Déu, pare misericordiós.
El fill petit. Qui no es veu retratat en aquest noi independent i insatisfet? Un que es cansa del pare, es cansa del treball i de la rutina diària, es cansa de les normes establertes. Després es cansarà també de les disbauxes i dels banquets. Més encara, es cansarà d’ell mateix. Doncs bé, entre porcs i garrofes, amb més o menys intensitat, ens hi trobem tots. Però mentre aquell, castigat amb la fam, sentí aviat les ganes de tornar a casa, nosaltres, els pròdigs moderns, castigats amb l’abundància, quedem embafats i atontats. Com els drogoaddictes, volem sempre més del mateix. S’ens castiga acaronant l’estómac. Les pitjors cadenes són aquelles que agraden.
El fill gran és la part més fosca del triptic És l’home de la llei, del metre i de la balança, del càlcul i dels comptes. Un calculador, sense un bri d’alegria, de vida, d’espontaneïtat. L’home que se sent just i no dubta de jutjar i condemnar el germà. Potser hi ha una cosa pitjor que no estar en regla: creure’s que s’hi està. Hi ha una cosa pitjor que anar per un mal camí: la petulant seguretat de trobar-se en el camí recte. El germà gran és un trist buròcrata de la virtut. Al pare també se’l pot abandonar sense marxar de casa. La fidelitat no consisteix simplement en romandre a casa, sinó en viure amb el pare. ¿No podem ser nosaltres, el fill gran? És un perill constant. Quan repassem els nostres mèrits, quan prenem aires de suficiència, quan ens comparem amb els altres i ens creiem millors, quan jutgem o despreciem qualsevol, estem repetint les actituds del fill gran. Perquè el fill gran retrata els fariseus de tots els temps, que posen la llei per damunt de la misericòrdia.
El pare. Aquesta paràbola ha tingut la mala sort de ser coneguda amb el nom del “fill pròdig”, un títol equivocat, perquè el seu protagonista, la figura central, és el pare. Un pare que és l’home del respecte, de l’espera vigilant, de l’oblit fàcil, del perdó espontani. I Jesús ens diu: aquest és el vostre Pare, Déu. Això sí que és un “evangeli”, una bona notícia: saber que Déu és pare entranyable, que s’emociona quan tornem a ell, que ens castiga abraçant-nos… és la millor notícia que podem escoltar.