Tal com vam dir en el primer dels articles d’aquesta sèrie, l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla és la segona institució més antiga de Tarragona després de l’Arquebisbat. Els seus orígens els trobem l’any 1171, poc després de la restauració de la seu arquebisbal metropolitana que va acabar els quatre segles d’ocupació sarraïna. El bisbe Hug de Cervelló, en el seu testament, deixava un legat per a la construcció del primer Hospital de la Seu, situat al costat de la Catedral en l’actual emplaçament del Consell Comarcal. Però no fou aquest l’únic hospital que existiria a la ciutat i que a la llarga acabaria unificant-se amb el de la Seu per donar origen, l’any 1464, a l’actual Hospital de Santa Tecla. José M. Miquel Parellada i José Sánchez Real van estudiar totes aquestes institucions en “Los Hospitales de Tarragona” publicat per la Diputació l’any 1959.
A finals del segle XII, època en que Tarragona com vam veure en l’article anterior fou una terra de frontera, i per tant poc després del primer Hospital de la Seu, es va construir una leproseria que estava situada fora dels murs de la ciutat, a l’actual emplaçament de l’església dels Carmelites. La lepra era considerada una veritable maledicció en l’Edat Mitjana i els leprosos eren apartats de la societat per sempre en leproseries que van proliferar a totes les ciutats europees. Precisament en disminuir la incidència d’aquesta malaltia, es va aprofitar l’emplaçament de la leproseria per instal·lar-hi el primer Hospital de la Ciutat (sota patronatge municipal), l’any 1370. Aquest no va durar gaire allí, donada la situació extramurs i la precarietat de l’edifici, i es va traslladar a finals de segle a una casa de l’anomenat Corral (actual Plaça de la Font) que estaria situada en el lloc que actualment ocupa l’Ajuntament de la ciutat. Tampoc aquest edifici devia reunir bones condicions doncs hi han documents del 1421 en que ja es parla de tancar-lo. L’any 1446 ja trobem l’Hospital de la Ciutat en un nou emplaçament que estaria en l’actual confluència del carrer Rera Sant Domènec amb la Rambla Vella, sobre l’antiga muralla de la Ciutat. Però sembla que aquest canvi no va arreglar els problemes de l’Hospital municipal que portarien l’any 1464 a la fusió amb l’Hospital de la Seu i la consegüent fundació de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Totes aquestes institucions medievals eren molt diferents del que avui entenem per un hospital. D’entrada cal observar que la pròpia paraula hospital deriva del llatí hospes (hoste) que fa referència a la hospitalitat. Tot i que aquestes institucions evolucionen al llarg de l’època, en els seus orígens eren més aviat centres religiosos i caritatius que no pas establiments destinats a la guarició dels malalts. En realitat estaven destinats a la hospitalitat amb els pobres, tenint sempre en compte el que s’entenia per pobre en l’Edat Mitjana. Avui en dia un pobre és aquella persona mancada de mitjans materials que assegurin la seva pròpia subsistència. En l’època medieval un pobre era, a més, qualsevol persona en situació de debilitat física, social o jurídica que afectés temporalment o permanent a l’individu. Estem parlant doncs també dels nens orfes o abandonats, dels vells (a partir dels cinquanta anys en aquella època), de les dones que no tenien recolzament econòmic dels seus marits o familiars, de les vídues, de les prostitutes, dels captius. Ja en el primer Concili ecumènic de Nicea (325) l’Església va establir que allà on hi hagués un bisbe hi havia d’existir un hospital o lloc d’hospitalitat.
I és que en totes les antigues cultures la religió i la salut van anar molt lligades. A l’Egipte faraònic hi havia santuaris on els malalts s’hi apropaven en busca del guariment mitjançant la pregària als déus. A Grècia es van construir santuaris dedicats al déu de la medicina (Asclepi), alguns dels quals contaven fins i tot amb escoles de medicina. Però en realitat no eren llocs on s’hi estesin els malalts per guarir-se. Potser l’únic precedent dels hospitals moderns serien les instal·lacions mòbils en que els exèrcits (sobretot les ben organitzades legions romanes) curaven i rehabilitaven els seus ferits. En qualsevol cas és el cristianisme qui inventa, literalment, la pràctica de la caritat envers els pobres i els malalts: no és estrany doncs que moltes de les grans institucions sanitàries i hospitalàries que han arribat fins els nostres dies estiguin lligades a les Esglésies cristianes.
De tota manera cal no oblidar que el concepte racional i científic de salut és molt modern. Durant gran part de l’Edat Mitjana majoritàriament es creia que el guariment dels malalts sols estava en mans de Déu; la hospitalitat només hi ajudava. De fet fins i tot en temps relativament recents, encara hi ha qui ha considerat certes malalties com a càstigs divins. Sigui com sigui, el cas és que recórrer a un metge durant l’Edat Mitjana fou un privilegi reservat als rics els quals rebien assistència a domicili. Eren pocs els que practicaven la medicina i els hospitals eren l’única manera en que les classes populars podien accedir als remeis casolans que foren en aquella època les pràctiques més habituals davant d’una malaltia. Avui, amb un sistema universal de Salut, l’Hospital de Santa Tecla segueix fidel als seus més de vuit segles de tradició assistencial.