JAUME NOLLA
Periodista

És el que som una bona part d’això que a principis del segle XXI anomenem éssers humans. Patim una contaminació desmesurada, que malgrat totes les advertències, continua en creixement exponencial; patim una estupidització general precisament quan és més fàcil adquirir tota mena de coneixements; patim una urbanitat nul·la, una lletjor espantosa en l’art, un consumisme frenètic, una urgent recerca de plaer immediat peti qui peti, etc.
Durant els anys 20 del segle passat ja es queixava de tot plegat l’escriptor René Guénon quan advertia que el pragmatisme havia rebaixat a identificar la noció de Veritat a la pura utilitat. I a la fi, aquesta Veritat, havia esdevingut innecessària perquè les aspiracions mundanes es resumien únicament a recerques materials i pseudo-emocionals.
Occident s’havia (i ara més que mai) corromput fins al màxim: havíem perdut la Tradició i la Religió. I tot perquè de fa temps que s’havia confós aquesta darrera amb una moral simple i restrictiva dels impulsos més baixos i animals.
Tot això ve a tomb per expressar la meva més immensa alegria en saber que el Govern de la Generalitat ha decidit declarar el so de les campanes, patrimoni cultural sonor de Catalunya. Sempre i quan, no fos cas, no passin dels decibels que decideixi cada municipi. Tot plegat per protegir-nos de la colla d’imbècils (i ho dic sense recança, perquè segons qui, no mereix cap altre qualificatiu) que arribats a un poble concret, comencen a queixar-se que les campanes toquen o massa fort, o massa sovint, o durant tota la nit.
Tinc la sort d’haver nascut i viscut en una casa just sota el campanar de Vilallonga del Camp i us puc ben assegurar, que si no tinc cap rellotge a l’abast, tinc dificultats per poder saber quina hora és. Per tant, si la gent tingués un mínim de paciència, al cap de poc, s’acostumarien i els passaria el mateix: ni sentirien les campanes quan toquen, ni acabarien sent ells mateixos uns bons tocacampanes.
Una notícia bonica en un mar de ruqueria. No me’n sé avenir.