JOAN ARAGONÈS
MOSSÈN

Si en el primer diumenge de Quaresma es llegeix sempre l’evangeli de les temptacions de Jesús, en el segon tots els anys s’ens recorda la figura d’Abraham en la primera lectura i l’escena de la Transfiguració en l’evangeli.
La Quaresma no ha de ser tant un temps d’esforç per aconseguir una perfecció basada en les nostres bones obres, com una ocasió per a desvetllar la nostra fe. Per això s’ens presenta la figura d’Abraham, que sant Pau anomena “el nostre pare en la fe”, perquè sabé descobrir un Déu que es manifesta sobretot en la vida i no sols en el culte, en la història i no principalment en la pura religiositat. Creient és aquell que és capaç d’entendre i d’acceptar la voluntat de Déu a través de les realitats que viu i que experimenta. Els actes de culte han de servir per a fer aquesta lectura de fe de la vida, no per estalviar-la i menys per dificultar-la.
Abraham va creure. És això mateix el que se’ns demana a nosaltres. Un creure que no és un pur i simple acte intel·lectual, la mera acceptació d’unes veritats. Creiem “en Déu”, no sols “creiem Déu”. Creure Déu (complement directe) és acceptar-lo com una idea, com un fet o una veritat (que existeix, que és etern, creador, etc.) Creure en Déu és acceptar-lo com una persona, fiar-se’n. És un creure que és fidelitat a un Déu de vegades desconcertant, un Déu que es sol manifestar en mig de la foscor de les coses, en mig de l’opacitat de les contradiccions i de les incògnites de la vida. Creure és acceptar un Déu que, com a Abraham, ens fa sortir de casa, és a dir, de les nostres caselles, de les nostres seguretats, dels nostres esquemes i de les nostres comoditats.
Creure és seguir un camí que ens mena cap el futur. És la finalitat que tenia la Transfiguració de Jesús, que era un senyal de partença per anar cap a Jerusalem on havia de complir la seva missió, però que Pere interpretà d’arribada i de descans: “que bé s’està aquí! Farem tres cabanes…”, diu. Amb molta raó l’evangelista pot afegir: “No sabia el que es deia”. Pere, com tantes vegades ho fem nosaltres, intenta marcar un camí diferent al de Jesús i no es capaç d’entendre que el camí ja havia estat traçat pel Pare. Pere no era un bon “enginyer” dels camins de Déu. És que des del Tabor, és a dir, des d’una situació de privilegi, de benestar, de confort, no es poden traçar els camins del futur. I això és vàlid tant per la societat civil com per l’Església. Tampoc ho som nosaltres, i més que entossudir-nos en corregir-los, el que hauríem de fer és assumir-los i seguir-los. Així potser continuaríem essent “uns que no entenen”, però almenys no serem “uns que no saben el que diuen”.