Antoni Vives
Senior Advisor del Catalan Observatory de la London School of Economics

És el moment de Tarragona. És el moment d’una ciutat que ha d’optar entre ser una ciutat petita-mitjana més de la riba occidental de la Mediterrània, o una ciutat que opta clarament a jugar la lliga de les millors ciutats del nostre continent. Europa és un continent de ciutats. Els països que la conformen són projeccions de la força d’aquestes ciutats. Podem fer la lírica que vulguem, i podem posar-nos tan romàntics com ens vulguem posar. Però el cert és que no hi ha personalitat nacional, no hi ha comunitat cívica ni política sense ciutats fortes, amb passat, present i, sobretot, amb futur.
Per això dic que és el moment de Tarragona: el moment de projectar, el moment de definir objectius, el moment de triar. Tarragona ha de saber què vol ser d’aquí a cinquanta anys. I no es pot permetre el luxe de que siguin uns altres els qui ho defineixin per inacció de les classes dirigents de la ciutat. Atenció: parlo de classes dirigents en el sentit del terme pel segle XXI: són les persones enxarxades, les persones independents, les persones amb criteri, les persones compromeses, les persones que gosen dir en públic el que defensen en privat. Ho fa tothom, això? Penseu-hi. Perquè també és cert que hi ha força classe dirigent amb mentalitat del segle XX que se’n diu perquè s’hi ha trobat. Gent que a l’hora de la veritat és incapaç de definir res que no siguin obvietats; gent obsessionada amb el folklore dels debats de campanar; gent a qui poses un títol honorífic a davant i sembla que tot s’hagi de resoldre per art d’encantament.
És el moment de Tarragona. El moment de que el tren no passi de llarg. No és una metàfora. El port necessita el tren per a mercaderies d’ample de via europeu connectat amb Barcelona i València, connectat amb França i amb Algeciras. Tarragona necessita el tren per a passatgers amb ample europeu al centre de la ciutat. On si no? Tarragona necessita relligar la seva àrea metropolitana, dirigint-la, imposant-s’hi, generant espais de cooperació per a millorar els serveis, les rutes d’intercanvi, potenciant la universitat, la recerca aplicada als dos o tres sectors en els que Tarragona excel·leix en el context de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. Tarragona ha de saber com vol créixer i cap on vol créixer. Vull dir físicament. Tarragona haurà de saber integrar els barris, incorporar-los a l’imaginari conjunt de la ciutat. Fer-los Tarragona. Quin repte per a un nou urbanisme! Ara que s’estila fer grans palaus i grans baluernes inútils, quin repte per a urbanistes i polítics!
Tarragona té el seu moment, i el moment és ara. Després serà tard.