Manel Sanromà

Els que coneixen els Maragall saben que l’Ernest és el veritable cervell a l’ombra. La frivolitat o la improvisació no són dues característiques que s’apliquin a aquest Maragall: les seves accions polítiques són meditades i es pot estar o no d’acord amb ell però és ben segur que res del que fa o diu ha deixat d’estar calculat.
És per això que no es pot analitzar el que ha passat aquests dies com si fos una “maragallada”. El que ha fet el Conseller d’Educació del Govern tripartit cal interpretar-ho tenint molt en compte la personalitat de qui ho ha fet i el que representa. No és casualitat que el més important, allò que queda (“verba volant, scripta manent”) hagi estat publicat a La Vanguardia el mateix dia en que els Maragall es reunien al cementiri per commemorar els 150 anys del naixement del seu avi, el gran poeta Joan Maragall. Molts analistes polítics s’han quedat en la circumstància de la crisi (una més!) del tripartit, o del pols intern del PSC, o de la dimissió del Conseller no acceptada pel President, o fins i tot dels titulars de la conferència i/o de l’article. Obliden, insisteixo, que el que queda de tot això és un llarg i profund article, no improvisat, que Maragall sabia quan i on es publicaria.
Perquè l’article té un transfons polític de molt de calat. Com no podria ser d’altra manera, comença dient que tot plegat ho fa pel bé del seu partit, el PSC; i igualment acaba dient que espera que el seu partit i el seu candidat acabin guanyant les eleccions, la qual cosa els permeti implementar, sense cap lligam, allò que desenvolupa en el cos de l’article. Lògic. Però on està allò realment important, la matèria primera del debat polític i social en paraules de Maragall (i ho cito tal com ho va escriure, en castellà, la llengua en que s’expressa en la intimitat) és en el cos de l’article: “Las tres cuestiones que coinciden en el tiempo, pero que tienen causas y consecuencias diferentes, son las siguientes: a) La crisis económica y lo que debemos hacer para salir de ella y, aún más, para construir algo nuevo pero sólido y estable. b) Nuestro autogobierno y la exigencia de firmeza y responsabilidad que el momento actual pide. c) La renovación del modelo democrático que nos ha servido con notorio éxito durante más de treinta años y que muestra indicios evidentes de ineficiencia social y de distanciamiento ciudadano.”
Em centraré solament en el primer punt, segurament el més urgent. Cito novament: “El objetivo sólo puede ser recuperar la competitividad, y el único camino es el incremento de productividad que acabe compensando el empobrecimiento real que hemos generado los dos últimos años. El nuevo modelo económico, del que hablamos demasiado alegremente, vendrá de la mano de una política que sepa combinar cuatro conceptos: industria, conocimiento, eficiencia social y economía abierta. Que sepa expresarse en términos de acuerdo entre instituciones públicas y empresa privada tanto a escala global como sectorial y territorial. En paralelo con esta estrategia, necesitamos la más profunda y serena reflexión sobre el concepto de Estado de bienestar: alcance y límites de los servicios universales, aplicación de criterios de corresponsabilidad, políticas fiscales, progresividad y equidad.Y si queremos obtener alguna credibilidad, necesitaremos la aplicación consecuente de determinadas reformas imprescindibles: la del sector público, donde se concentra el mayor déficit de productividad y eficiencia social, y la del mercado laboral, recientemente iniciada, que debe avanzar en la mayor libertad reconocida a empresarios y trabajadores para acordar condiciones y retribuciones.”
Tal com diu aquella frase que ha fet fortuna en els programes de zapping: “no hace falta decir nada más”. Tothom sap que aquests objectius els signarien amplíssimes capes de votants i simpatitzants tant de CiU com del PSC, que representen una ampla majoria dels ciutadans de Catalunya. I també és evident que un programa com aquest és impossible de desenvolupar, ni amb un tripartit 1.2 ni amb una altre de 2.0. Maragall rebutja igualment la sociovergència: lògic també en època preelectoral. Caldran primer unes eleccions que, dit sigui de passada, fora bo que fossin el més aviat possible, si més no perquè el futur govern que surti d’elles pugui ja plasmar en els pressupostos del 2011 les mesures que han de permetre el país sortir del pou. Però en qualsevol cas és evident que en l’article del Conseller d’Educació s’hi dibuixa un full de ruta que haurà de seguir qualsevol govern fort que vulgui que Catalunya “s’aixequi com au galana” tal com escriví el seu avi.
Al final Maragall ha fet el mateix que Galileu: retractar-se en públic per evitar-se problemes. Segurament quan va escriure l’article també havia calculat aquest pas. Perquè, igual que va fer Galileu, ha dit que retira el que havia dit, però ja ho ha deixat per escrit. I segurament, com el gran florentí, ell també ha murmurat amb veu baixa allò de: e pur si muove