Jaume Nolla

Periodista

Evidentment, no. És més, a mesura que s’acosta la gran apagada analògica, si volem veure alguna cosa amb un mínim de cara i ulls a la televisió, caldrà escurar la butxaca. Ja ho han anunciat els grans capitostos de la unió recent entre Tele 5 i Cuatro, cadenes que destaquen per fer anar de bòlit a qualsevol seguidor d’una sèrie nord-americana (que al capdavall, diguin el que diguin, són les úniques que es poden veure amb una mica de fruïció).

Aquests caps de paller, asseguts en despatxos de disseny i on la perspectiva de la realitat mundana queda distorsionada pels seus sous sovint desorbitats (i això que, per molt que vulguin, només podran sopar una vegada al dia), han decidit que alguns dels canals que ja posseeixen de la TDT, acabin sent de pagament, per oferir futbol, pel·lícules, o execucions en directe, que, tard o d’hora també ens arribarà; en alguns països, ja ho fan, amb un gran èxit d’audiència.

Diuen que es veu més bé, diuen que serà interactiu, diuen que és la televisió de l’avenir. De moment, només hi han guanyat els fabricants d’aparells de televisors i de TDTs. I a la llarga també hi guanyaran les grans cadenes, amb publicitat o sense, públiques o privades.

I sobretot, qui més omplirà les arques, són els amos que remenen les cireres televisives i les grans “estrelles mediàtiques”. Per cert que: més cadenes, no representa forçosament més llocs de treball. Al contrari: en la majoria d’elles, fi ns i tot les de renom, els “sous” dels pencaires anònims són de vergonya aliena.

Fins ara, la TDT ens ha dut producte d’alta qualitat: gent que vol vendre’m estris que no necessito, concursos telefònics que són estafes descarades, pel·lícules i sèries ràncies, dibuixos animats de gust dubtós i el canal Fermí Fernàndez 24 hores seguides.

Això sí, abans que individualment decidim no mirar mai més la tele i agafar un bon llibre, encara tindrem una estoneta per contemplar com de menyspreable, roí i escabrós pot arribar a ser el gènere humà tancat a la casa del “Gran Hermano”.