Antoni Vives
Senior Advisor del Catalan Observatory de la London School of Economics

Pels que ja tenim uns quants anys, la portada del disc de Supertramp en la que s’hi veia un home sota una ombrel·la, damunt d’una pila de deixalles és alguna cosa més que una referència musical. “Crisi, what crisi?” és un disc-pregunta, un producte absolutament comercial, amb una portada feta per vendre, però amb els ingredients necessaris per poder-hi tornar ara que ens hem de preguntar sobre quina mena de crisi cavalquem tots plegats. Hi pensava l’altre dia caminant per la Vall Fosca, on les cases a mig fer abandonades, o les pistes d’esquí i el camp de golf empantanegats han deixat pobles sencers i treballadors sense paisatge, sense projecte, sense feina i, el pitjor de tot plegat, amb un futur carregat de mals averanys. Malgrat tot és clar que hi ha algú que encara pot prendre el sol damunt de tanta deixalla. El castell de cartes de les finances internacionals que ara s’ensorra deixa dues evidències: una economia sòlida no es construeix damunt les bases d’estructures productives de valor afegit baix; les economies i les empreses intensives en mà d’obra qualificada, intensives en recerca i competitives a nivell internacional se’n surten, i fan que el conjunt de la societat en les que estan inserides també se’n surti. La crisi, per tant, ha de posar en qüestió algunes bases del sistema que no funcionen i ha de deixar en evidència els qui confonen negoci amb plusvàlua garantida. Les bases energètiques del sistema, les bases socials del sistema, les bases ètiques del sistema han de ser immediatament revisades pel bé del manteniment del sistema. És a dir, en el món renovat, reformat al que hem d’aspirar després de sortir de la crisi actual, no s’hi ha de valorar la facilitat amb la que es generen els guanys financers, sinó la solidesa d’aquests guanys. Allò que cal valorar del sistema productiu, per tant, és el que perdura; i el que perdura és el que té capacitat d’adaptar-se i de renovar-se.
Avui, per tant, hem de començar a treure l’entrellat del com i del per què situacions com la de la Vall Fosca, i tantes d’altres, com per exemple la de la gran promoció de l’Aldea, davant d’Amposta, no van ser concebudes d’una altra manera. No dic que no s’hagin de fer, però és segur que alguna molt profunda ha fallat a l’hora de fer anàlisis de rendibilitat empresarial i social. Només així aprendrem a cercar camins nous que ens facin més forts, com a societat, com a país, a l’hora de suportar situacions com l’actual. La competitivitat ha de ser reflex d’una actitud que va més ençà de l’agressivitat: comença per una concepció ètica, responsable de la missió de l’empresari i del polític. Potser per aquí trobarem respostes a la gran pregunta de Supertramp: Crisi, quina crisi?