Mossèn Joan Aragonès aviat farà 50 anys que exerceix de capellà de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de la capital tarragonina. Col·laborador habitual de notíciestgn amb la seva columna a les pàgines d’opinió, el religiós ens reconeix en aquesta entrevista que va entrar a l’hospital tarragoní quan només tenia 30 anys per “només uns mesos”. Ara, mig segle després, s’ha convertit en una institució al centre i és l’actual President de la Fundació de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

Es recorda de com era l’Hospital quan vostè hi va arribar?
Jo tenia només 30 anys i acabava d’arribar de Roma de finalitzar els meus estudis. Estava exercint a les Germanetes dels Pobres i al poc temps l’Arquebisbe em va comunicar que havia d’anar a l’hospital per substituir el capellà habitual per només uns mesos. L’Hospital de Santa Tecla era molt diferent a l’actual. De fet, podríem dir que més que un hospital era una residència per a la tercera edat. Hi havia només dues sales, una per a homes i una altra per a dones, separades amb mampares de vidre. 10 anys abans, als 50, s’havia fet també la clínica al carrer Sant Agustí. Hi havia un únic metge de medicina general que portava tots els pacients i uns quants especialistes per a casos puntuals. Pel que fa a les infermeres, la majoria eren monges. Podem dir que el personal en nòmina no arribava a la desena. Miri si les coses han canviat. Ara, la Xarxa de Santa Tecla té més de 2.000 persones treballant-hi en els àmbits sanitaris i socials.

Vostè ha viscut en primera persona la transformació de l’Hospital i la creació de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla.
Sí. Abans a Tarragona només hi havia l’Hospital de Santa Tecla i les clíniques Monegal i Rosselló, que després va passar a dir-se Aldecoa i ara Redis-Matt. El Dr. Josep Adserà va veure clar que l’hospital de Santa Tecla estava condemnat a desaparèixer si no es modernitzava i va lluitar per transformar el centre i per convertir-lo en un hospital de referència a la ciutat i la rodalia. Abans d’això, la majoria de metges feien les visites a domicili i només en alguns casos excepcionals els metges portaven els seus pacients a les instal·lacions de l’hospital, que eren cedides als facultatius. Amb l’impuls del Dr. Josep Adserà això va canviar. Més endavant, amb l’arribada del seu fill, Joan Maria Adserà, l’hospital es va convertir en el centre d’una gran xarxa sociosanitària amb una quarantena de centres (inclòs l’Hospital del Vendrell) que donen servei a la població de les comarques del Tarragonès i el Baix Penedès.

Quina és la seva tasca a l’Hospital?
La meva missió és estar al costat de les persones que necessiten algú que els escolti, que els aconselli, que s’interessi per ells… en definitiva, algú que els hi faci companyia i els doni suport en els moments difícils. Cada setmana passo tres o quatre vegades per totes les habitacions de l’hospital per veure els pacients i els seus familiars i xerrar una estona amb ells. El més important és ser conscient que cada cas és diferent i que hi ha gent que no necessiten ajuda perquè ja la tenen amb la seva família o simplement perquè no requereixen els ‘serveis’ d’un sacerdot. És per això que, per exemple, mai no pregunto quina malaltia tenen, d’on són o altres temes personals. Per a mi el més important és poder fer l’estància a l’hospital més agradable i, a aquells malalts que ho requereixin, ajudar-los a afrontar els moments difícils” 

Segurament ha vist més pacients que la majoria de metges que han exercit la seva professió a l’Hospital.
Segurament, però jo mai em fico en la feina dels metges. Sóc molt conscient del meu paper i, de fet, mai no pregunto als pacients quina malaltia tenen. Em dedico a escoltar allò que em volen explicar. 

Com ha estat l’evolució de la medicina?
Realment espectacular. Com li he dit anteriorment, l’hospital ha canviat totalment, tant pel que fa a les seves instal·lacions com el personal sanitari i els equipaments. Hi ha molts casos que als anys 60 eren considerats molt greus i que ara són tractats amb cirurgia major ambulatòria, que possibiliten que el pacient torni a casa seva el mateix dia. La llargada de les estades a l’hospital s’ha reduït molt i els avenços ajuden a salvar moltes més vides que abans. Aquest fet fa que molt pacients no tinguin la percepció d’estar malalts i, per tant, tampoc no requereixen d’igual manera els meus serveis. Això em facilita poder-me dedicar més temps a les persones i familiars que realment han d’afrontar malalties importants. A banda d’això, en general, crec que la societat té ara una major percepció de com és d’important gaudir d’una bona salut i estan més acostumats a visitar-se als centres sanitaris.

Tarragona necessita un nou hospital de Santa Tecla?
Sempre són necessaris més equipaments. Confio que aviat serà una realitat.