Francesc Burjachs, professor de recerca ICREA a l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, va presentar aquest diumenge al Cosmocaixa de Barcelona la ponència “La variació climàtica del darrer cicle interglacial – glacial (130.000 anys d’història climàtica)”. La xerrada s’emmarcava en les XV Jornades Eduard Fontseré, organitzades per l’Associació Catalana de Meteorologia.
L’investigador de l’IPHES, que és palinòleg, paleoclimatòleg, arqueòleg i prehistoriador, va donar uns apunts sobre els diferents tipus de ciclicitat que coneixem de la història més recent del nostre planeta, cicles que han afavorit a determinades espècies vivents i que n’ha perjudicat a d’altres: “una lliçó més de l’evolució de les espècies. Cicles llargs de 100.000 anys i de més curts de 10.000, 2.300, 1.500 anys, etc., amb començaments o finals més o menys ràpids, fins i tot de 25 anys. Tota una dinàmica, encara difícil de treure-li l’entrellat a l’estat actual del nostre coneixement”, manifesta.
El mateix investigador ha puntualitzat que “en l’evolució del clima hi ha una ciclicitat, però no s’ha d’entendre que cada nou cicle sigui una còpia de l’anterior, perquè aquests obeeixen a la teoria de Milankovitch, segons la qual aquesta evolució climàtica depèn, mentre no es demostri el contrari, de la superposició dels diferents cicles astronòmics i de la circulació termohalina oceànica. Aquesta última està governada per diferències de salinitat de l’aigua del mar, i com una gran cinta transportadora, desplaça aigua càlida de la superfície de l’oceà cap a l’Atlàntic Nord. A l’alçada d’Islàndia, l’aigua es refreda, s’enfonsa i pel fons de l’Atlàntic arriba fins a l’Antàrtida, on hi xoca i la desvia cap al Pacífic nord, on torna a sortir a la superfície a l’alçada d’Alaska. Aquests corrents porten escalfor cap a l’Atlàntic nord, i tenen un paper vital per mantenir el clima actual del planeta. Si la circulació termohalina s’interrompés, canviaria el clima global.
“Pels cicles naturals sabem –prossegueix Burjachs- que el nostre planeta ha evolucionat a base de canvis constants en el clima. Des de les temperatures tropicals que teníem a les nostres latituds a finals del Pliocè, amb ciclicitats d’una amplitud de 21.000 anys, fa uns 2,5 milions d’anys que el planeta es va començar a refredar, quan la ciclicitat varià a una amplitud de 42.000 anys, i encara es va fer més fred quan l’amplitud varià a uns 96.000 anys. Aquesta darrera és la que encara tenim avui dia i, segons aquest model, encara manca un mig milió d’anys perquè torni a canviar la ciclicitat climàtica de major amplitud”.

Relació directa

“De tota manera –afegeix- no hi ha dubte que hi ha una relació directa entre l’augment dels gasos hivernacle i un augment de la temperatura. Tanmateix, al moment climàtic actual cal fer esment d’altres variables que també contribueixen a l’augment de la temperatura global. Ens referim al balanç de l’activitat solar, que en els darrers 300 anys (des de la darrera etapa de la Petita Edat del Glaç o Mínim de Maunder) han anat incrementant periòdicament el nombre de taques solars”. Quantes més n’hi ha, a la superfície del sol, més energia ens arriba a la terra.
D’altra banda, quan es parla de gasos hivernacle, “periodísticament sembla que tota la culpa sigui del CO2. Val a dir que si no reduïm també els nivells de metà, òxids de nitrogen, ozó, CFC’s, etc. l’efecte hivernacle no deixarà d’augmentar. Irònicament els gasos que ara substitueixen als CFCs, els qui destruïen la capa estratosfèrica d’ozó, ara aquests són gasos hivernacle”, observa.
Però no tot s’acaba amb els gasos, “també caldria anar minvant la desforestació de boscos i de les selves tropicals, que també sarcàsticament ara s’estan destruint per a fer-hi plantacions de palmeres d’oli per a la producció de biodièsel. O, que les indústries filtressin els seus gasos productors de la pluja àcida, la qual malmet els boscos. La desforestació, la pluja àcida i els incendis forestals provocats impliquen que cada vegada hi hagi menys masses verdes, les quals són grans consumidores de CO2”, diu. Tanmateix, cal pensar en el creixement logarítmic de la població. “Se’m fa molt difícil pensar que sense una estabilització de la població mundial es pugui frenar l’augment dels gasos hivernacle, ans el contrari”.
Davant aquestes notes esmentades, quin futur climàtic ens espera? “És incert. D’una banda, la tendència natural del clima és al refredament, però de l’altra els gasos hivernacle podrien contrarestar aquesta tendència natural. Fins i tot, hi ha una hipòtesi que pronostica que ens saltarem tot el proper cicle climàtic natural de “fred”. També ha estat formulada la hipòtesis – paradoxa de l’escalfament global, doncs si s’arribés a fondre molt glaç de l’acumulat a sobre dels continents i que llur aigua dolça s’aboca a l’Atlàntic nord, llavors aquesta aigua dolça podria fer canviar la circulació termohalina oceànica i accelerar l’entrada a un cicle glacial”.
Caldrà veure, doncs, si l’Homo sapiens té més força que la natura.