Anton Valero,
President del l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT)

Anton Valero Solanellas és la cara més visible del sector químic de les nostres comarques. Des de Tarragona dirigeix la companyia Dow Chemical a tota la regió Ibèrica, càrrec que compagina des de l’abril de 2008 amb el de president de l’AEQT. Ara fa dos mesos va presentar públicament el Pla Estratègic del sector per als pròxims anys. Químic de formació i gestor de professió, ens explica els reptes d’un dels sectors econòmics claus al territori.

La gran indústria química ubicada a Tarragona ha estat fins ara caracteritzada per la seva activitat productiva. La consolidació de la URV i la proliferació recent de centres tecnològics ha de suposar un canvi del sector químic de casa nostra cap a la recerca i el desenvolupament?

Diria que de forma simultània i interactiva, avancen les dues coses en paral·lel. S’autoalimenten. De fet, sempre ha estat així. Recerca i producció van en paral·lel. D’aquesta manera normalitzem les activitats a Tarragona i a Espanya. És un bon indicador de que som un país desen-volupat.

Quins mecanismes tenen els directius de la grans companyies internacionals com Dow, Bayer o BASF per convèncer les seves matrius que cal apostar per la I+D+i a les ‘delegacions’ de Tarragona?

Els mecanismes són els mateixos que s’utilitzen per fer qualsevol inversió en les empreses, independentment del seu tamany. Simplement s’han de presentar projectes atractius, tant des del punt de vista econòmic com de futur.

Quins centres de recerca de les nostres químiques podem trobar a casa nostra? I què se n’extreu d’ells?

La URV és el primer centre: des de la Facultat de Química passant pels laboratoris de l’ETSE i l’ETSEQ, la Fundació, etc.; una llarga història de col·laboració i de suport a les companyies que, d’altra banda, en alguns casos tenen les seves pròpies unitats de recerca.
Des de la creació de l’ICIQ, Tarragona disposa d’aquest centre i en pocs anys s’ha posicionat com un reputat referent mundial. En clau de futur, cal comptar també amb el Parc Tecnològic.

El govern central ha anunciat una reducció de prop de 500 milions d’euros en els pressupostos destinats a recerca i innovació. Veu normal que l’Estat deixi en mans del sector privat la inversió en I+D+i?

La R+D+i és un factor de competitivitat; idealment ha de desenvolupar-se tant per part de les administracions com per l’empresa privada. Si es retalla, és una manera de perdre productivitat i això és el que realment ens fa mal, al sector i al conjunt de la nostra societat.

El rector de la URV ha reiterat en més d’una ocasió que el futur de Tarragona passa per convertir-se en una ‘regió del coneixement’. Quin ha de ser el paper del sector químic en aquesta ambició?

Un agent més, amb vocació de sumar, com ho hem demostrat amb el nostre Pla Estratègic, que ha partit del Pla Estratègic que justament va elaborar la URV: estem fent els nostres deures de sector. Aportem la nostra experiència específica, el talent, el potencial econòmic i de creixement, etc.

Tenen problemes a les químiques per disposar de personal qualificat, ja sigui amb titulació universitària o de formació tècnica i professional?

Aquest fet es dóna, curiosament, més amb la Formació Professional. Amb tot, hem posat les bases amb la Generalitat per corregir-ho i precisament el dia 27 firmem un conveni per treballar en la formació especialitzada. Des de la FP els àmbits laborals per a la indústria química són molt diversos. 
Sempre es diu que allò que produeix la química és present arreu però de manera invisible. Digui’m si us plau tres o quatre productes que es fabriquin als polígons químics de Tarragona i que fem servir a la nostra vida diària. 
Per exemple, el 100% dels tensoactius que es produeixen a tot l’estat Espanyol; és a dir, el principi actiu per a fabricar tots els detergents i sabons, siguin per aplicar a la higiene personal, domèstica, neteja de roba, etc. Els ciutadans comprem marques amb additius, però la matèria primera surt de Tarragona. Un altre: els aïllants, que contribueixen a l’eficiència energètica i reducció dels gasos d’efecte hivernacle. Un tercer: els productes per a la potabilització de l’aigua. Un quart: els catalitzadors, que ajuden a que la pròpia producció química sigui més eficient (s’aprofiti més la matèria primera, es produeix amb menys recursos –energia, aigua- i es generen menys residus, sigui en forma d’emissions a l’aire o l’atmosfera o sòlida).

Ha passat ja el pitjor de la crisi per a les empreses químiques de casa nostra? Què han de fer les empreses de casa nostra per sortir reforçades d’aquesta situació?

En certa manera ho hem estat fent. S’ha conjugat la política de contenció de despesa amb l’esforç per mantenir les inversions i els llocs de treball, amb una aposta de sindicats i empreses, a més de la imaginació i l’aprofitament de les sinergies. Hem demanat, conjuntament, el compromís i la implicació de les Administracions Públiques. 
No s’ha d’oblidar que la indústria química hem elaborat, tant a nivell europeu com espanyol i en clau local de Tarragona, un Pla Integral de Competitivitat que planteja mesures per clarificar el futur i dinamitzar el sector, alhora que el conjunt de l’economia, sobre la base d’un creixement sostenible.

Què és més important per al futur de les nostres empreses químiques, l’arribada de noves inversions o l’aposta per la productivitat d’alt valor afegit?

És un peix que es mossega la cua, o un cercle tancat: sense la segona no hi la primera, i al revés.

Sabem que hi ha plantes parades per manca de demanda a diverses empreses de la zona, quines són les perspectives pel que fa a la recuperació de l’activitat d’aquestes plantes?

L’avantatge de tenir plantes globalitzades, és a dir, amb capacitat de poder oferir el producte a qualsevol lloc del món, fa que des de l’inici de la recuperació econòmica s’hagin començat a dinamitzar les vendes i exportacions; per exemple, en el primer cas, la reactivació del mercat de l’automòbil, en el segon satisfer la demanda del mercat xinès.

Les previsions apunten que d’aquí al 2020 hi viuran prop d’1 milió de persones a la zona de les comarques de Tarragona. Les infraestructures del territori estan preparades per afrontar aquest creixement demogràfic?

Tant a les comarques de Tarragona com a les Terres de l’Ebre, les infraestructures sempre han estat històricament deficitàries. Al retard s’afegeix també la complexitat administrativa i territorial. Així que s’ha de pensar més en clau de futur, sobre la base dels requeriments que exigeix la competitivitat sostenible per garantir el futur de les activitats econòmiques del territori, siguin econòmiques o de serveis.

La indústria química requereix bones comunicacions per poder distribuir els seus productes arreu del món de manera ràpida i segura. Coincideix amb altres agents econòmics del territori (Cambra, CEPTA, Transportistes, etc), que asseguren que el Camp de Tarragona pot convertir-se en un desert industrial si no arriben aviat autovies lliures de peatges i una línia de ferrocarrils d’ample europeu per a mercaderies?

Òbviament, són factors que resten competitivitat, i crec que en l’anterior resposta ha quedat també clar el posicionament i la visió des del nostre sector. Hi afegiria la necessitat de treballar tots plegats, en xarxa, per assolir tots aquests objectius que a la fi beneficien el conjunt del territori.

Quins són els reptes que ha d’afrontar el sector químic europeu i de casa nostra en el futur immediat?

Doncs, en primer lloc, com tothom superar la crisi i sobreviure; però crec que en sortirem reforçats ja que aprofitarem millor totes les sinergies. Dur a terme el Pla Estratègic, que hem estat elaborant durant tot un any de treball, és el primer repte. En paral·lel, poder impulsar el Pla de Competitivitat. Conjugar això, juntament amb la potenciació de la R+D+i, constitueix la clau del futur de la nostra activitat.