Antoni Vives
Senior Advisor del Catalan Observatory de la London School of Economics

Cal aprendre a llegir les gramàtiques noves que sorgeixen de la crisi. Aprendre a reconèixer amb celeritat els punts més febles de la nostra economia, els que molt aviat, molt més de pressa que fa pocs anys, esdevindran incapaços per competir. Per a aquests punts febles caldrà aprendre a protegir la capacitat laboral dels treballadors, caldrà aprendre a derivar aquesta força de treball preparada i motivada cap a punts o sectors econòmics amb capacitat d’adaptació i de competició. L’administració, els governs, han d’aprendre a estar atents a aquests moviments, han d’estar atents a les febleses estructurals de punts i de sectors econòmics, per invertir, ajudar i potenciar el que funciona, i ajudar a morir endreçadament el que va directe al final, protegint-ne la força laboral, el coneixement i les millors pràctiques.

L’altra gramàtica que cal comprendre és la de l’economia familiar, la de la suma de totes les micro-economies del país, les que permeten ancorar adequadament la capacitat productiva nacional. És a dir, per molt oberta i competitiva que sigui una economia, per molt que Catalunya destaqui per la capacitat exportadora, Catalunya necessita que el consum interior funcioni, s’activi i estimuli l’activitat. Aquesta és una peça clau de l’engranatge. I el paper de l’administració? No posar pals a les rodes del consum en un moment com el que passem, no jugar amb el poder adquisitiu de les persones de totes les edats que ara mateix compten els sous fins al darrer euro.

Per això resulten desconcertants i descoratjadores algunes de les mesures anunciades en el present cicle pressupostari de l’estat. Sobretot la de la pujada de l’IVA, un impost que ens afecta a tots per igual, un impost que no discrimina per renda, un impost que cal administrar amb prudència i a benefici del comú, no com un recurs de darrera hora per quadrar a cop de mall el pressupost.

Perquè d’això es tracta: el Govern de l’Estat, atrapat en les contradiccions pròpies, entre el regal enverinat dels 400€ i el 20% d’aturats, ha decidit fer-nos pagar la incompetència a tots per igual. I Catalunya, com sempre, a pagar el doble. És que potser encara no saben llegir… la crisi.