Aquesta senzilla i sentimental ermita romànica de Sant Salvador està situada al terme municipal del Vendrell, en un terreny que a principis del Segle XX pertanyia als hereus de Pau Carbonell. Va ser construïda en els primers anys de la reconquesta (això la situaria a principis del Segle XI) i lògicament abans de la fundació de la vila del Vendrell, que va ser fundada a començaments del Segle XIV. Podem confirmar que aquesta ermita va ser la primera parròquia d’aquesta vila fins el 12 d’agost de 1307, any que es va fundar l’actual parròquia. Estava situada en territori de la Baronia del Vendrell, de la qual destacarem que la seva riquesa més característica i abundant era el cultiu de la olivera (element bàsic en l’escut de la vila), garrofes, vinyes i abundant cereal.

Com molt encertadament escriu Josep Carner:

“Que fas olor barrejada

de garrofa i de vi novell”

L’emplaçament d’aquesta ermita el descriuen com “envoltada del verd intens de la vinya i el verd mat de l’olivera”. Podem assegurar que la seva construcció és la primera i més antiga que s’aixeca en el terme municipal del Vendrell. Com totes les esglésies romàniques està orientada de sol a sol, és a dir, a la sortida i a la posta del sol. Segons cita Jaume Ramón i Vidales en el seu llibre Vendrell Històric, aquesta ermita “és un exemplar notable no com element artístic, ja que l’art brilla per la seva absència, sinó pel segell d’antiguitat que duu”.

Aquesta construcció consta d’una sola nau construïda, sembla ser, en dues èpoques diferents, possiblement amb la intenció d’ampliar-la. Pot comprovar-se amb les dues curvatures diferents que s’observen a la volta (obra que serveix per ocupar un espai entre parets per formar una coberta). La seva construcció és tosca, basta, notant-se la manca de poliment. No presenta cap ornament arquitectònic, les seves parets són de pedra i argamassa, parets bastant gruixudes, de sis pams de gruix (uns 120 cm), que mantenen una sòlida consistència. Aquestes parets sostenen una volta de canó molt mal construïda i de línies desiguals, coberta d’argamassa per la part de fora i sense la coberta defensora per absència de les teules.

Pel que fa a l’arc d’entrada a l’ermita, no pot destacar-se res de valor arquitectònic. És un portal rodó i una petita finestra amb unes obertures rectangulars allargades i estretes per afavorir l’entrada de llum, que en realitzar obres posteriors han perdut el seu caràcter original. En aquesta obra es col·loquen dos pilars de pedra units per un petit arc de mig punt amb la finalitat de sostenir una campana (en l’actualitat són quatre petites campanes). Ja a l’interior, trobem al començament de la nau i a la part dreta una petita pila per a l’aigua beneïda que està encastada a la paret i sostinguda per la seva banda inferior per una mà, que justifica una notable antiguitat. També en la part interior i en ambdues parets laterals s’han obert dos nínxols que fan també d’altars, d’acord amb la simplicitat i austeritat de l’obra. En les dues cavitats de la part esquerra existien (no hi són en l’actualitat) dos quadres pintats a l’oli possiblement dels Segles XVI o XVII d’un cert valor artístic, que representaven passatges de la vida de Sant Francesc. En un d’ells apareix el sant agenollat davant del Crist crucificat. En l’altre, el sant dormit sobre unes roques i com a fons uns arbres. Entre ells es veu la platja i un veler.

Com a efemèride, recordar que es celebrava, i avui encara es manté, un aplec a l’ermita el dia 9 de novembre, aplec al que assistien i assisteixen molts veïns de la vila del Vendrell, participant en funcions religioses, balls i càntics. D’igual manera se celebrava durant el Segle XVII en aquesta ermita el segon dia de Pasqua de Resurrecció, en el qual es venia carn salada, botifarra, pa i vi, per ordre de l’ajuntament.

Acabem aquesta exposició amb el següent document notarial publicat al llibre Vendrell Històric de Jaume Ramón i Vidale, com una mostra de la devoció que antigament es tenia per aquesta ermita, com també pels ex-vots que penjaven en les seves parets:

Vendrell dia 20 d’abril 1763.- La senyora Rosa Vidal i Gibert, vídua de Joan Vidal de l’Albornar, en consideració d’haver donat per als ornaments de l’Ermita de Sant Salvador la casulla de domàs blau amb flor blanca, cobri-calser, corporals, manipulo i estola tot d’un tall per als sacerdots que van a dir missa a aquesta ermita…

Federico Adán Marín

Metge Pediatra