Jaume Nolla
Periodista

Avui tinc ganes de tocar una mica el voraviu als arquitectes.

El sr. Alejandro de la Sota fou un arquitecte gallec del passat segle XX, que entre d’altres atrocitats va perpetrar aquell embalum a la plaça Imperial Tarraco que tots coneixem com a Govern Civil, i que ara se’n diu Subdelegació del Govern i si molt convé, qui sap el nom que tindrà en el futur.

Resulta que aquella autèntica porqueria que fa venir basques cada cop que te la mires és una obra de culte en el món de l’arquitectura, i això ja demostra que s’han perdut bous i esquelles des de fa molts anys.

Més d’un ara mateix em maleirà els ossos i em tractarà fàcilment d’inculte, illetrat, capdetrons, o qualsevol penjament per l’estil. Però sóc un simple mortal educat sota una visió estètica molt allunyada del descontrol mental del món actual. En certs moments també m’agrada el grotesc, allò que impacti, les ruïnes romàntiques, les ambientacions sinistres i fins i tot, artísticament i sexualment, puc arribar a entendre al Marquès de Sade en el seu antiestètic pensament de la recerca del plaer en el dolor.

Però l’art que ha de tenir un mínim de durada en el temps, cal que sigui Art i no Merda (i perdonin l’expressió, però no puc dir de cap manera més tot allò que s’ha pensat i construït des dels anys 50 fins als nostres dies).

Els antics grecs deien que allò que és bell, és allò que resulta agradable a la mirada de l’espectador. I tot i que momentàniament em pot resultar agradable un ambient tortuós, veure’l cada dia és violent i criminal.

Quan Aristòtil parla d’ordre, de proporcions perfectes, de mesures justes, de simetria… ja està tot dit. No tinc prou línies per discutir sobre la filosofia de l’art i de la bellesa, però el millor que es pot fer amb aquell edifici, amb la majoria dels que l’envolten, i amb el 95% del que s’ha construït en els darrers 60 anys, és enderrocar-ho tot, i que els arquitectes, de nou amb Vitruvi i Palladio ben après, tornin a fer allò que no haurien hagut d’haver deixat de fer mai.