Jaume Nolla

Periodista

Els éssers humans tenim una tendència tristíssima cap a l’estupidesa.

Quan veig aquella llera artificial del riu Francolí feta tota de pedretes ben encaixades i vorejades de gespa, just per davant de la necròpolis paleocristiana, només em ve al cap el famós aiguat de Santa Tecla. D’això ara fa 135 anys. La nit del 22 al 23 de setembre del 1874 el cel es va desplomar violentament damunt del Camp de Tarragona. També van rebre de valent a la Conca de Barberà, al Priorat i part del Penedès.

El Francolí es va endur tres ponts, el de fusta i els dos de ferro del ferrocarril. Hi van morir 570 persones i més de 700 cases van caure. Al cementiri de Tarragona hi acudia gent de tots els pobles de la vora del riu per mirar de reconèixer si els cadàvers que es trobaven a la platja eren familiars seus. Totes aquestes dades es poden llegir en un magnífic llibret de la col·lecció “Episodis de la Història” de Dalmau Editor titulat “L’aiguat de Santa Tecla”, escrit per Josep Iglésies.

Hi ha hagut altres aiguats històrics i catastròfics a casa nostra. El de Sant Lluc, que va passar la nit del 18 al 19 d’octubre del 1930. I més recentment el que va succeeir el 10 d’octubre del 1994, amb desgràcies a dojo: 9 morts, conreus perduts, ponts que es van plegar com castells de cartes, gent de la Riba que els hi van haver de dur aliments amb helicòpter, gent del Serrallo que no podien tornar a casa seva…

Amb totes aquestes dades, ¿no en tenim prou de saber que cada tant en aquesta terra, sigui la tronera de Santa Tecla, sigui qui sigui, no ens podem refiar de l’oratge?

És tan senzill com recordar l’adagi: “A la vora del riu, no t’hi facis lo niu”. No tenim memòria i ens pensem que no passarà mai res, fins al dia que passa.

El riu Francolí no sempre és una pixarada. Algun dia tot aquell pedruscall, després d’un futur aiguat formarà un dic i, provocarà un altre daltabaix. I tot i les dades, encara tindrem les penques de dir que no s’havia vist mai un aiguat així. De ben segur la culpa serà del canvi climàtic.